Palestina

La capacitat de sentir dels humans està sota mínims. Pràcticament ha desaparegut. El fet que hi hagi tanta gent que no es commogui sabent que una població està patint les conseqüències d’un genocidi és un indicador claríssim que hem arribat al fons del pou. No penso que sigui exagerat dir que, amb la pèrdua dels valors humans, també s’ha perdut el sentit de l’ésser. Quan es menysprea la vida dels altres, també es menysprea la pròpia.

Fa dies que veig imatges insuportablement crues a internet. Gaza és l’escenari de l’horror, i gairebé totes les fotos i vídeos que circulen mostren una massacre retransmesa en directe.

Cada dia comparteixo a les “stories” d’Instagram i Facebook la barbàrie que veig als mitjans: reportatges de premsa, vídeos de professionals de la comunicació, i sobretot imatges gravades amb el mòbil per gazians que documenten el seu propi extermini. Les imatges són tan dures que costa respirar. El dolor del poble palestí travessa la pantalla.

Què puc fer? La situació és insostenible. Cada dia visualitzo imatges de Gaza publicades a les xarxes socials i d’altres mitjans de comunicació. Hi ha un genocidi. Nens mutilats, cossos sense vida, fam, mort per inanició, ciutats i pobles completament arrasats, terror, tristesa, desesperança, desesperació... La massacre del poble de Palestina perpetrada, dia rere dia, per l’estat assassí d’Israel.