Què puc fer?

Què puc fer? La situació és insostenible. Cada dia visualitzo imatges de Gaza publicades a les xarxes socials i d’altres mitjans de comunicació. Hi ha un genocidi. Nens mutilats, cossos sense vida, fam, mort per inanició, ciutats i pobles completament arrasats, terror, tristesa, desesperança, desesperació... La massacre del poble de Palestina perpetrada, dia rere dia, per l’estat assassí d’Israel.

No hi queda res, pràcticament, a Gaza. Gairebé tots els hospitals han estat destruïts, també les escoles i les universitats. De totes aquelles infraestructures imprescindibles, necessàries perquè una societat pugui desenvolupar la seva vida amb normalitat, no en queda gaire cosa. Els ferits no poden ser atesos amb garanties, operacions sense anestesia, els nounats moren per manca d’aliments, la població beu aigua de mar, no hi ha aliments als mercats, i els que s’hi troben provenen de l’ajuda humanitària, manipulada per la màfia de l’estat israelià a preus desorbitats.

Jo, només escolto el silenci d’occident i els crits dels qui les bombes els ha arrencat extremitats, fills, pares, germans, amics, i la dignitat.

A les xarxes socials, la majoria continua compartint la seva vida exempta de bombes, sang, morts i fam, i són molts pocs els que es pronuncien sobre una evident barbàrie que pràcticament es pot seguir en directe. No tenim ganes de veure coses tristes. No volem més preocupacions. Que sí, que tots tenim els nostres problemes, i de guerres n’hi ha hagut sempre. Però la gravetat del que està passant és inimaginable, i no som conscients de que la injustícia també ha penetrat dins nosaltres.

La fam ja no ens commou, bàsicament perquè no la patim. No ens remou l’estomac ni la consciència el fet de no preguntar-nos per què encara, al 2025, hi ha pobles que pateixen fam. "Així funciona el món", pensem. I és aquest el món on volem viure? Els valors que s’han anat construït durant el llarg del temps ara han quedat en una mentida. Les lleis internacionals que han de protegir els drets humans estan congelades i no es manifesten quan més ho haurien de fer. De fet, haver arribat a aquest extrem dona peu a pensar que fa molt de temps que es va iniciar una degradació dels valors més fonamentals. Ara, tenim l’evidencia davant les nostres pantalles i el nostre silenci de que això és un fet consumat.

Ens trobem en un món on el poder polític i econòmic forma un entramat complexa que s’ha anat allunyant dels interessos de les persones. No podem deixar en mans totes les decisions importants a aquells que no vetllen pels nostres interessos més bàsics. Si volem un canvi, haurem de fer tots un pas endavant, sense por.

Hi ha molt mal fet, moltes morts i patiment generat pels més degenerats. I em pregunto: Què puc fer? No tancar els ulls, no oblidar, aprendre, entendre i estar en desacord amb el que no trobo just. Però, no n’hi ha prou amb això, també he de donar veu al que sento perquè no vull quedar en silenci davant la mort de la sensibilitat humana.

Foto: Bishkek, Kirguizstan. 28 de maig del 2025