Fa dies que veig imatges insuportablement crues a internet. Gaza és l’escenari de l’horror, i gairebé totes les fotos i vídeos que circulen mostren una massacre retransmesa en directe.
Cada dia comparteixo a les “stories” d’Instagram i Facebook la barbàrie que veig als mitjans: reportatges de premsa, vídeos de professionals de la comunicació, i sobretot imatges gravades amb el mòbil per gazians que documenten el seu propi extermini. Les imatges són tan dures que costa respirar. El dolor del poble palestí travessa la pantalla.
M’adono que hi ha dos responsables principals del desastre global que vivim: els Estats Units i Israel. Però… i Europa? Quin paper hi juga? Tinc la sensació que Europa s’ha convertit en un peó útil dels més poderosos. L’Europa dels drets humans, de la democràcia i la justícia s’ha evaporat. L’Europa que ens van prometre no és la que tenim. I m’atreveixo a dir que potser mai ho ha estat. Potser tot això que veiem ara no és un error, sinó part del disseny inicial. La política pot ser complexa, sí, però no cal ser politòleg per reconèixer la traïció als valors humans. Amb sentit comú n’hi ha prou.
No serveix dir “jo no entenc de política” quan estem davant d’un genocidi. Tots sabem què és la vida, però preferim mirar cap a una altra banda quan es parla de mort. Fins que ens toca de prop. La veritat és que la mort pot arribar en qualsevol moment. I si estàs llegint això, enhorabona: encara ets viu. Encara tens veu. Encara pots fer alguna cosa.
A Gaza, la supervivència no és una metàfora. És literal. La gent viu atrapada entre el mar i una tanca d’acer. Sense escapatòria. Amb la por diària que els caigui una bomba a sobre la tenda o que els matin mentre fan cua per aconseguir menjar. Els punts d’aliments són trampes. I darrere hi ha els mercenaris nord-americans i l’exèrcit israelià. És una operació de neteja ètnica a plena llum del dia.
I tu… on ets? Per què calles? No crec que siguis insensible. Vull creure que no. Però potser la por t’ha paralitzat. Por de perdre la feina, de represàlies, de ser etiquetat, d’incomodar. Però callar davant un genocidi et fa còmplice. No hi ha res més valuós que la llibertat. I no n’hi ha prou amb indignar-se en privat. Davant un genocidi no hi ha matisos, ni neutralitat possible. Matar infants, dones i homes innocents no té justificació. I si avui mirem cap a una altra banda, demà potser ens tocarà a nosaltres. I qui ens defensarà llavors?
Només desitjo que aquesta por s’esvaeixi i que el sentit comú desperti d’una vegada en tots nosaltres. Perquè el silenci ja no és una opció.
** La fotografia que acompanya aquest text la vaig fer fa un parell de dies al carrer, a prop de casa.
Comentaris