No em sembla just. No. No em sembla just pensar només en els meus projectes i desviar la mirada de l’horror. Tinc por que, si ho faig, acabi oblidant la gent de Palestina i tots aquells pobles que pateixen les conseqüències del món modern. Les societats occidentals són responsables d’aquestes accions deshonestes contra Palestina. I jo mateix em sento, fins i tot, culpable de pertànyer a un país de l’Europa que sempre ha volgut donar lliçons de drets humans —però ara, qui collons l’escoltarà?—.
Em sento culpable de mirar imatges de nens desmembrats, de mort i de sang, i després ser capaç de canviar el xip i posar-me a fer les meves coses. Però la veritat és que no me’n surto. No aconsegueixo concentrar-me. Agafo la ploma i omplo pàgines i pàgines de pensaments i idees... Escriure és terapèutic, com la fotografia. Si no ho fes, implosionaria.
Veig dues opcions. La primera: oblidar que ara mateix s’està perpetrant un genocidi i refugiar-me en la meva realitat. Se suposa que així tindria la ment lliure per treballar. La segona: ser conscient que tenir projectes és un luxe i que, davant la massacre de l’Estat d’Israel contra el poble palestí, aquests projectes no poden ser una prioritat. I és que aquest neguit m’acompanya cada dia, setmana rere setmana. Sóc plenament conscient que, mentre dormo tranquil·lament al meu llit, en silenci, maten persones de la manera més bàrbara i mesquina.
La primera opció és inviable. Voldria dir renunciar a la humanitat, i sense humanitat la vida no té sentit. Jo, que celebro cada dia estar viu i poder gaudir del que tinc, només puc optar per la segona via. La vida és un camí ple de contradiccions que hem d’aprendre a encaixar. Però si ens aferrem als valors fonamentals, als drets que ens corresponen com a éssers lliures, aleshores els nostres debats interns poden donar-nos coneixement, perdó i saviesa.
Per això sé que continuaré passant algunes nits en vetlla, llevant-me per escriure a la llibreta. Rellegir els textos de dies anteriors em recorda que sentir-se afligit per la injustícia és un sentiment noble. I és un sentiment que no vull perdre mai.
** Fotografia: Muralla de Montblanc, Catalunya. 19 d'agost del 2025.
Comentaris